Visita guiada Imprimir a/e

L’auviatge, una forma d’habitatge pròpia de l’Aran, està format per un conjunt d’edificis destinats a la residència i al treball. Aquests edificis es troben situats entron un pati central que simbolitza la unitat que conforma la casa com a entitat social. El pati es presenta com la peça central del conjunt i ordena i disposa els edificis.

 

L’auviatge formava un sol conjunt diferenciat de la resta de cases del poble. Aquest tipus de d’habitatge corresponia a un estatus social elevat, les vivendes de la major part de famílies no presentaven conjunts diferenciats i sovint en un mateix edifici, amb una distribució vertical, es compartia estables i vivenda.

 

Elements de l’auviatgede çò de Joanchiquet:

A. Portal principal
B. Pati del davant
C. Habitatge familiar
D. Cuadra (establo), s. XVIII
E. Patio de detrás
F. Borda (estable), s. xix
G. Portal del darrera ( dóna accés al safareig del poble)
H. Porcingle ( cort de porcs)
I. Colomar
J. Verger (camp de fruiters)
K. Casau (hort)

 

 

C. Habitatge familiar

Planta baixa


1. Entrada o rebedor

La porta d’entrada es troba a la façana climatològicament més afavorida. Les cases benestants presentaven les façanes arrebossades i decorades. La pedra vista era considerada pròpia de les cases pobres i de les bordes.

 

L’entrada, pavimentada amb grans lloses de pedra, se situa aproximadament a l’eix de simetria de la casa i serveix de distribuïdor entre les diverses estances que hi ha a la planta baixa. Es una de les poques estances on es troba llosses de pedra, la majoria tenen el paviment de fusta

 

2. Codina (cuina)

 

La cuina era l’habitació més calenta i la més ben il.luminada de la casa quan es feia fosc. En ella, els diferents membres de la família hi desenvolupaven diverses activitats: cuinar, menjar, estar vora el foc, filar, jugar, pregar...

 

 

Espai semiprivat, la cuina restava oberta també als veïns del poble, sobretot durant les llargues nits d’hivern, quan al voltant de la gran xemeneia s’organitzaven les anomenades “cauhades” o reunions de veïns.

 

Era també un aparador on es mostrava el poder econòmic de la casa, la major o menor quantitat de mobles i els plats que s’exposaven era un reflex de la posició social i econòmica de la casa. A més, quan era l’hora d’anar a dormir, la cuina es convertia també en l’habitació reservada per als més vells de la casa o pels malalts.

 

3. Rebost petit

Per guardar les patates que collien als seus camps, els de Joanchiquet disposaven de tres llocs, el rebost petit, sota l’escala, i dos petits cellers situats respectivament al mig de la cuina i del solanet, als quals s’accedia aixecant una tapa de fusta. Segons Francisco de Zamora la patata s’implanta a l’Aran al voltant de l’any 1760. Aquesta es va convertir en la base alimentaria durant moltes dècades. Cal recordar que l’Aran era una de les poques valls pirinenques que li calia importar blat, ja que aquest no es va adaptar mai a les condicions climàtiques del país i la collita no abastava a tota la població.

 

4. Pastador


 

El pastador era un espai on les dones de la casa hi desenvolupaven sobretot tres feines: pastar i coure el pa que es menjava a casa, fer la bugada dels llençols i coure el menjar pels porcs. El pa es pastava almenys un cop per setmana. Per fer la bugada les dones col.locaven els llençols dins el bugader (cubell de la bugada) situat a l’esquerra del pastador, sobre el llençols hi posssaven la cendra i llavors i abocaven l’aigua bullent, que barrejada amb la cendra es convertia en lleixiu. Destaca també el cendrèr, espai situat sota el forn on es guardava la cendre que s’utilitzava, com ja hem dit, per rentar la roba o com adob.

 

 

5. Salonet

 

Al llarg de la seva història, diverses estances de la casa han canviat d’estructura, d’ús o simplement d’aspecte: aquest és el cas del gran rebost de la casa, una part del qual va ser transformada a principis del segle xx en un salonet per rebre visites o celebrar dinars de festa o de compromís.

 

Presideix el salonet el retrat (un fotomuntatge) del propietari de la casa amb la seva primera muller difunta, i la seva segona esposa (germana de la primera), vestida de blanc. El retrat simolitzava el poder social i econòmic de la casa, ja que era un luxe que no estava a l’abast de tothom. Aquest fotomuntatge també ens parla de les relacions familiars i els costums matrimonials.

 

6. Cerèr (rebost)

 

La major part dels productes destinats a l’alimentació de la família es conservaven en diversos indrets del rebost gran: el vi, en grans barrils de fusta: l’oli i la sal, en alfàbies de fang o de vidre; els formatges, en formatgeres de fusta. El rebost, a més, servia com a dipòsit de llenya i d’eines de treball.

 

7. Escala

L’escala principal es troba a l’eix de simetria longitudinal de la casa, davant l’entrada, cosa habitual a la major part de les cases araneses. Des del primer replà, i a través d’una petita porta, es podia sortir al pati i als estables del darrera.

 

Planta primera

 

8. Sala

 

L’anomenada “sala” era una peça que servia de distribuïdor entre les diverses habitacions que hi ha al primer pis. En ocasions de casaments, bateigs, festes majors o enterraments, es podia utilitzar també com a menjador.

 

Aquesta peça està moblada amb alguns mobles del segle xviii, entre ells un gran armari de fusta on guardaven els llençols.

 

9. Habitació


Les habitacions eren uns espais reservats només per als membrers de la casa: gairebé mai no es convidava a un estrany a entrar-hi si no era per visitar un malalt o un mort.

 

Aquest tancament d’habitacions cap a l’exterior contrasta amb la manca de privacitat entre els membres de la casa, palès en el fet que hi ha habitacions que es comuniquen interiorment i que també eren compartides sense problema per indivius de diferents generacions. El concepte de privacitat vigent als segles xviii-xix dista molt de l’actual.

 

10. Habitació de l’hereu

 

Com a la major part de les cases araneses, a çò de Joanchiquet hi solien viure membres de tres generacions: els avis, el fill hereu i la seva dona, els seus fills i els germans no casats de l’hereu.

 

Generalment, el cap de família i la seva parella ocupaven una de les millors habitacions de la casa, que sovint solien cedir al fill hereu quan aquest es casava.

 

Aquesta habitació i la del capellà, són les úniques que disposen de llar de foc.

 

 

11. Habitació del fadristern

Els fadristerns, familiarment anomenats “oncles” o “ties”, eren els fills exclosos de l’herència. Mentre no es casessin podien viure a la casa. Quan morien, els seus béns solien tornar al tronc familiar.

 

12. Habitació

Segles enrera, el nombre de fills que podia tenir una família aranesa podia ser molt elevat. Aquesta alta natalitat era, però, compensada per una alta mortalitat, sobretot d’infants.

 

13. Habitació del mosso

Segons les seves possibilitats, les cases benestants solien llogar un nombre variable de criats i criades. La majoria d’ells menjaven i dormien a la casa que els llogava i sovint eren considerats membres d’aquesta casa.

 

14. Habitació del capellà


La carrera eclesiàstica era un dels camins més habituals que seguien els fadristerns de les famílies més benestants. Un cop ordenats, els capellans aranesos solien tornar al seu poble d’origen, i tot sovint residien a les seves cases pairals.

 

Cal remercar que fins l’any 1801 l’Aran formava part del bisbat de Comenges, un any més tard es signa la seva incorporació al bisbat de la Seu d’Urgell, malgrat tot no serà fins a finals de 1804 amb la visita del bisbe a la Vall, quan es farà la presa de possessió. Tot i el traspàs els aranesos conservaran el dret, entre altres, d’escollir ells mateixos els seus rectors. Actualment l’Aran encara conforma un arxiprestat únic.

 

15. Porta de la comuna

Al menys des del segle xix, la casa disposava d’una comuna, que va ser desfeta durant els anys seixanta del segle xx.

 

16. Habitació

Les habitacions eren un espai de nit. Generalment el nombre i les característiques dels mobles que hi havia depenien de la posició que ocupava dins la família la persona que hi dormia.

Humarau


 

17. Humarau

 

 

L’humarau és un espai sense divisions situat sota el sostre. Aquestes golfes complien sobretot dues funcions: per una banda, eren el lloc on es conservaven diversos productes necessaris per a l’alimentació de la família; per l’altra, servien com a dipòsit de tots aquells mobles i estris que ja no s’utilitzaven.

 

 

D. Borda

 

Dels dos estables que hi ha a la casa aquesta es la més gran. Fou bastida, probablement durant el segle xviii, tot adaptant-se al pendent de la muntanya. S’hi tancaven tant cavalls i mules com cabres i ovelles. Al costat d’aquest estable hi havia la cort dels porcs.

 

F. Borda

 

Aquesta estable, de dimensions més petites era destinat a les vaques i bous, i sembla haver estat bastit a finals del segle xix.

 

I. Colomar

 

Finalment, la casa disposava també d’un colomar en forma de torre, que servia per tancar els coloms, els conills i l’aviram.